Lema: Jugar és somniar
A trenc d’alba, la complexa i inesgotable màquina dels somnis s’engega. No fa falta dormir per a somniar, encara que amb els ulls tancats es pot arribar molt lluny. El joc submergeix els xiquets en un món en el qual tot està per descobrir i tot resulta fascinant. No hi ha límits, perquè la imaginació és infinita. Aquest taller de joguets que és la falla pot apagar la llum, però mai tanca. No entén d’horaris ni jubilacions. Els nostres iaios estan al capdavant per mostrar fil per randa els jocs amb què ells jugaven quan no hi havia tants aparells tecnològics que acaben per aïllar els menuts.
Els xiquets juguen hui en dia
capficats dins d’una pantalla,
és cosa de la tecnologia
que tan bé controla la canalla.
Pensen els iaios de la nostra falla
que els menuts no saben jugar,
cadascú seu i calla
pels ulls de la consola no alçar.
Sense perdre el seu somriure
un taller de jocs han decidit crear,
per poder explicar i reviure
tot allò que puguen recordar.
És bufar i fer ampolles
açò d’ensenyar a jugar,
no es tracta de farfolles
sinó de la tradició conservar.
Quan eren menuts ells gaudien
del que s’anomena jocs tradicionals,
i amb la càpsula del temps s’alien
per fer creacions artesanals.
Qui no coneix la titella més famosa
que va prendre vida a una fusteria,
la cara de Pinotxo és melosa
i no és cosa de bruixeria.
Les titelles tenen vida pròpia
malgrat ser peces de fusta,
i potser caldrà fer còpia
per gaudir d’una tradició vetusta.
De fusta s’han produït
un gran nombre de joguets,
els xiquets amb ells han gaudit
des dels més major als bolquerets.
Qui no ha tingut a casa
un cavallet ben pintat,
una joia d’infantesa
en el qual tots s’han engronsat.
També hi havia cavalls
que la imaginació feia volar,
un cap i un pal per cavalcar
i amb ells creuar totes les valls.
La imaginació és poderosa i somniar debades és. Molt sovint, per més car que siga un joguet, els xiquets troben el primer entreteniment en la caixa o en l’embolcall que fan servir de mil formes diferents.
Una caixa és una caixa
però pot ser un avió,
un cotxe o una marraixa
depén de la imaginació.
El joguet és important
en l’evolució del menut,
amb ell va recreant
tot el que el fa ser més sabut.
Però més important encara és
el fet mateix de jugar,
com sempre, ara i adés
el xiquet ha d’esbrinar.
Els nostres iaios plategen
un intercanvi intergeneracional,
aprendre també del que vegen
és un repte addicional.
Un avió pot volar amb la mà
també des d’una consola,
i una cuina fa cassola
amb morter i picamà.
La iaia contempla amb dolçor
que no hi ha joguets de xiques o xics,
i demana de tot cor
que tots juguen com amics.
Els soldats de llanda formen part de la història, fins i tot d’alguns museus. L’aplicació de la tecnologia als joguets ha permés crear robots articulats que poden emetre llums i sons.
Batalles sempre hi ha hagut
quan de jugar es tracta,
soldats i guerrers han caigut
i cap tropa ha quedat intacta.
Però recorda el iaio Bernat
els seus soldats fets de llanda,
per guerrejar a banda
sense alterar el veïnat.
Somniar truites era aleshores
jugar amb soldadets de plom,
que omplien de gom a gom
aparadors i estores.
Hui tenen un valor a l’alça
per col·leccionistes són buscats,
i a qui la butxaca alcança
fa la tropa amb més soldats.
També de llanda hi havia
altres tipus de joguets,
per a passar nit i dia
entretenint els xiquets.
Més la tecnologia avança
i ja és possible jugar amb robots,
si ho fiquem en la balança
acabem tots a calbots.
L’esport femení està de moda. També hi ha xiquetes que volen ser futbolistes o jugar a handbol o a bàsquet. Altres mantenen la tradició de fer-ho amb les nines.
Aquest xiquet ara somnia
en jugar a futbol amb el València,
i de segur que arriba el dia
amb esforç, treball i paciència.
Hi ha també xiquetes que juguen
l’esport femení trenca barreres,
altres amb les nines s’acuren
i es passen vesprades senceres.
Cadascun juga al que vol
siga esport o amb els joguets,
la qüestió és no estar quiets
sense seguir cap rol.
Les cuines sempre han sigut
una font de distracció,
i ara amb la televisió
molt de xef ha aparegut.
Els xiquets també es disposen
a elaborar els millors plats,
sense entrar ja en debats
de quins davantals es posen.
Les mascotes domèstiques, gossos i gats majoritàriament, no són joguets, però formen part de la infància de molts xiquets, que creixen manifestant estima pels animals. Altres, ho fan rodejats per peluixos que representen animals de les espècies més variades. Qui no ha tingut un os de peluix a casa?
Aquest os de peluix
no sap dormir tot sol,
amb ell la imaginació afluix
i el xiquet troba consol.
És una imatge amorosa
que decora el dormitori,
i té una relació preciosa
amb un ample repertori.
Perquè peluixos hi ha molts
però no tots són iguals,
hi ha d’ànecs i pardals
que no són tan desimbolts.
El gosset es fa de voler
amb el gat juga el xiquet,
i ambdós gaudeixen al taller
d’il·lusió ple el basquet.
És el taller dels iaios i el joc
que amb els ulls tot ho diuen,
i amb la boca somriuen
encara que no el tinguen enlloc.